El Blog de Trespams

Una de les coses "bones" d'estar aïllat a casa és que estic dedicant molt més temps a le lectura que abans. El temps és pràcticament el mateix, però vaig decidir que el temps que no dedico a anar a la feina ho dedicaria a llegir, i clar, una vegada comences i segons sigui el llibre fa mal deixar. Així que he aparcat un poc les sèries de Netflix.

En aquesta ocasió un llibre de divulgació econòmica "Think like a Freak" dels autors de Freakonomics, un duet d'economista i periodista que conten històries molt bones per fer-nos entendre aspectes econòmics de la vida quotidiana.

El llibre es centra en fer-nos veure como sovint podem pensar les coses d'una altra manera per adonar-nos de com es poden canviar o de la manera com pensam.

El capítol que tracta les paraules més males de dir, que spoiler alert, són "no ho sé". De com la nostra incapacitat de dir això fa que sovint mostrem com a cosa certa allò que no són més que opinions ja que no estan fonamentades en cap coneixement demostrable. En com ens consta diferenciar el que creiem del que realment sabem i coneixem i podem demostrar i com en som de dolents fent prediccions de futur, tot i que ens agrada fer-les.

M'ha agradat perquè a més fa molta incidència en el perquè ho fem. El cost de dir "no ho sé" sovint és molt més gran que arriscar-se a fer una predicció. A la feina sovint ho veiem quan algú ens demana un pressupost d'una cosa que no és pressupostable. Jo sóc dels que diuen "això no és pot estimar", però tot i així sóc conscient que la majoria de vegades aquesta resposta implica perdre el client. Imaginau què passa quan hi ha la pressió d'un cap que vol una resposta d'acord amb el que té al cap. 

La pressió ver elegir l'opció que ens deixarà menys malament enlloc de l'opció millor però que en cas de fallar ens deixa pitjor. Us sona "mai han despatxat ningú per contractar IBM"? Doncs també d'això va el llibre. Ho vivim cada dia també quan veus que una empresa contracta una tecnologia que tu veus que és clarament inferior a la teva proposta i que té moltes més possibilitats de fallar, però com que ho fa la consultora X llavors si falla no passa res, el cul de qui l'ha triat segueix sa i estalvi, encara que no hagi fet una bona feina. Si s'arrisca i surt bé l'aposta cap a una altra tecnologia fantàstic i serà el que tocava, però si pel que sigui el projecte falla hi haurà una munió de dits apuntant. Això mata la innovació que es basa precisament en la capacitat de permetre els errors. El capítol es fantàstic i està plegat d'històries de com les nostres decisions no estan basades en fets sino el la pressió social que significa triar una opció fora de l'estàndard.

Un altra punt que tracta és com enfocar els problemes. És a dir, ja no és poder admetre que no saps la resposta o que estàs condicionat per la societat o el teu "compàs moral" com diuen els autors, sino ser conscient que potser no estàs ni plantejant bé la pregunta. Tracta problemes com l'obesitat i l'educació, per exemple. Problemes que tot govern vol resoldre i que segons els autors tenen unes causes més profundes que són molt més males d'arreglar. Com n'és d'important definir bé el problema abans de cercar-ne la solució per no resoldre el problema equivocat. Avui en dia d'això també se'n diu pensar fora de la caixa, és a dir, concentrar-nos amb el problema que volem resoldre, redefinir-ho repensar-ho per trobar la solució.

Anar a les causes dels problemes és difícil i sovint políticament incorrecte. Ho hem vist amb l'ajuda humanitària, que fa arribar sovint mercaderies que la persona que necessita l'ajuda no necessita per res, perquè ens hem concentrat en el que es veu i no en tractar d'entendre la causa del problema. La probresa i la fam son un símptoma o un problema amb un origen molt més profund. Pensem avui amb la crisi del coronavirus i el que ha passat. La falta de llits de la sanitat pública de Madrid és causa de la corrupció d'anys dels governants, però l'extensió de la malaltia potser té la causa en l'estructura centralitzada que té l'estat espanyol que no ha considerat ni com a opció tancar totalment Madrid quan la cosa es descontrolava. Potser l'està tancat ara a casa tothom respon també a l'estructura radial d'Espanya. Trobar les arrels i resoldre els problemes reals a partir dels símptomes és complicat.

Ens explica que pensar com un freak vol dir pensar en petit, en problemes que es poden resoldre, en que és millor fer alguna cosa que no fer res. Que els petits problemes, als que es presta poca atenció són molt bons per guanyar coneixement i canviar realment les coses. Com detectar que un alumne no hi veu bé prest pot afectar la seva vida professional i acadèmica del futur.

El capítol sis també m'ha agradat molt, ja que tracta de com ens movem per estímuls i com les recompenses orientades a objectius són pernicioses si no es pensen bé (com també diu Tom De Marco a Slack, per cert). La gent respon als incentius i entendre com respondrà una persona a un incentiu concret és fonamental per veure com resoldre un problema o intuir si en causarem un altre. Us sona el problema que vam tenir fa temps amb les plaques solars quan es va incentivar la producció sense posar-ne límit? Però els incentius ben entesos també poden donar molt bons resultats com la història de com es van restablir relacions diplomàtiques entre Xina i els Estats Units gràcies al Ping-Pong, o la pròpia història de Zappos i la seva manera de contractar personal.

A l'hora de tractar amb els incentius ens dona una serie de regles que són de molta ajuda:

• Pensar en lo que la gent realment l'importa i no en el que diu que l'importa.
• Incentivar a la gent en coses que són valuoses per ells però que són barates de proveir.
• Prestar atenció a com respon la gent i actuar en conseqüència.
• Crear incentius que fomentin la cooperació enlloc de la competitivitat.
• No pensar mai que la gent farà allò que vols perquè és "el correcte".
• Tenir en compte que hi haurà gent que farà el que sigui per enganar el sistema (els cans que passegen 20 cops al dia o que fam més km que mai en poden donar fe).

El capítol sobre què tenen en comú el Rei Salomó i Van Halen també és molt entretingut. Ens mostra com accions indirectes poden servir-hos per treure conclusions basades en molt poques evidències i com les proves de fe de l'edat mitjana tenien truc.

El capítol 8 va de com persuadir a la gent que no vols ser convençuda i de com quan més formada està la gent més difícil es que canviï el seu punt de vist. La resposta es contar històries, però no com a anècdotes, sino amb argumentacions a favor i en contra de la idea que vols exposar.

El darrer capítol va del dret a deixar-ho. De com a la nostra societat veiem deixar una cosa, ja sigui una professió o una feina o la parella, com un fracàs enlloc d'una oportunitat de canvi. 

En definitiva, un llibre que és un conjunt d'històries econòmiques, històriques i investigacions per demostrar-nos que es pot pensar d'una altra manera i que no passa res.

La veritat és que el llibre és molt entretingut, però costa a vegades seguir el fil de tanta història, et pots perdre un poc amb el punt que es vol explicar, tot i així és molt interessant.

L'edició electrònica no està masa ben feta, l'index inicial és terrible i com l'han estructurat també. Anau alerta a no perdre l'apèndix amb entreviste i un extracte de "Com robar un bank", pensaments ràpids a problemes complexos. No sé perquè en alguns casos això m'ha recordar a Martin Varsavsky per no sé quina associació d'idees.

Cuidau-vos molt i no sortiu de casa més que per l'imprescindible, jo faré el propi mirant de llegir La empresa EMyth de Michael E Gerber, que una amiga va recomanar l'altra dia per les xarxes.