El Blog de Trespams

Estam de festa a Binissalem, bon moment per prendre's una pausa i escriure un poc. Com ja podeu veure aquest blog té fonamentalment una vessant de xafarderia, tant tècnica com personal. Sovint em deman si hauria d'escriure un apunt o no d'alguna cosa i la majoria de vegades no ho faig pensant que segurament no interessarà a ningú. Així que quan ja hi ha massa coses acab amb un apunt com aquest, un tant inconnex, amb moltes coses i massa llarg pel que és un lector típic. Si us avorriu em sap greu.

Aquests darrers mesos han sigut força intensos. L'estiu tradicionalment és un mes fluix en la informàtica. Tot el que no s'ha posat en marxa quan comença la temporada alta turística ja no s'hi posa.

Per mi ha estat un mes de veure molta gent. Els projectes han seguit el seu curs, però a més ha significat estudiar projectes de gran abast. Un en concret ha suposat un esforç molt important en temps i planificació. El projecte era molt engrescador i econòmicament viable, però jugava en la nostra contra l'hipoteca tecnològica que tenia el client amb el seu proveïdor actual. Vol marxar perquè no reb un bon servei però no ho pot fer perquè depèn totalment del proveïdor pel seu negoci i anar-se'n implica pagar una altra vegada el que ja ha pagat i seguir pagant mentre es desenvolupa el nou programari. Els comptes no sortien amb la premissa de seguir pagant el temps que durava el desenvolupament nou i al final no va sortir.

De totes maneres va ser un esforç de planificació interessant i intens. Ja que significava duplicar pràcticament l'estructura de l'empresa, i la planificació havia d'incloure tant la part econòmica (oficines, mobiliari, ordinadors, despeses de personal i gestió), com la part immaterial, la que significava poder seguir amb l'esperit de feina que tenim ara.

Fa poc em van plantejar si "estàvem en venda". No és la primera vegada que ho fan, de fet. La resposta sempre és la mateixa. Estam com estam perquè volem fer feina d'una determinada manera. Si que algú ens compri significa tenir més estabilitat econòmica i potencial de creixement, doncs benvingut, però no pot significar perdre el que hem aconseguit en el que fa a organització de la feina, presa de decisions, ambient de treball i equip. La vida és curta i tanmateix et mors, tenc la sort de que m'agrada el que faig i en el seu moment ja vaig prendre la decisió de que no volia canviar doblers per principis.

Així doncs, encara que un projecte no surti sempre aprens alguna cosa més de tu, del teu equip i del teu entorn. Altres projectes han anat endavant i encara que no són de tan llarg abast com el que no va sortir són molt interessants, ja que significa treballar en tecnologies de big-data, configuracions de desplegament automatitzat d'aplicacions i optimitzacions i poder donar suport a clients de perfils no turístics. Reptes diaris que fan que s'ho pagui aixecar-se cada matí per anar a fer feina.

Però no us penseu que tot és meravellós, per mor que a mi m'ho sembli. Tenir principis implica pagar un preu. Tots coneixem la figura del comercial que et ven la moto, especialitzat en tancar tractes a qualsevol preu, a prometre coses que no té ni idea de si complirà o no. Competim amb aquest tipus de gent amb les úniques armes de la nostre honestedat, sense amagar les nostres fortaleses, però tampoc sense amagar les nostres mancances.

Quan d'aquesta manera algú et confia el seu projecte es converteix amb quelcom més que el teu client i tu et converteixen en alguna cosa més que el seu proveïdor tecnològic. Passes a formar part del seu negoci, a implicar-t'hi, a pensar com podries fer que li anés millor i sofrir amb ell quan les coses no van tan bé com havies ell havia pensat. Però el pitjor és quan veus que un projecte on saps que podries haver fet una molt bona feina no el fas per mor de comportaments poc ètics de terceres parts. També ho he viscut els darrers mesos i sap molt de greu, més quan aquests comportaments venen d'empreses que consideres amigues. Cada un amb la seva consciència.

Tot això de preparar projectes, planificar, pressupostar, veure gent, fa que cada cop tengui menys temps per programar. La part positiva és que la gent que m'envolta és molt bona i puc anar compensant l'agilitat mental que et dona poder programar en el dia a dia gràcies a que tothom dins l'equip és capaç de compartir els seus coneixements i ho fa de bon grat. Quina diferència amb empreses on una persona converteix els seus coneixements amb una trinxera i es converteix en imprescindible, en un únic punt de fallada!

I a mi m'agrada molt programar, fins hi tot dins les meves planificacions he estat avaluant la possibilitat de "comprar-nos un kefe". Algú que pugui fer part de les tasques que em lleven a mi temps. I encara que conec la persona indicada per ara els comptes no surten. Per molt que m'agradi la idea en aquests moments podria significar un sobrecost addicional i això implica el risc de no poder mantenir els principis que fan que la feina sigui com és. És un risc que no vull assumir i a més representaria posar per davant les meves preferències personals a les del projecte conjunt. Sé que si seguim amb el ritme de feina i projectes algun dia ens podem permetre tenir algú a temps complet que se n'encarregui de la gestió de l'empresa, de fer el primer contacte amb els clients, de dur la gestió administrativa. Ara per ara seria un luxe i nosaltres som una empresa de programació "low cost", mantenim les despeses al mínim.

Sobre el TIL

No vull acabar sense fer una referència al que està significant el TIL. Ho visc de ben aprop, dins casa i amb amics mestres i professors. Ho visc indignat amb les declaracions incendiàries que fan els membre del Govern Balear i el seu seguici de llepaculs (em sap greu, però crec que és la paraula que pertoca). Puc dir amb orgull que tenc amics i família de tota l'espectre polític, ells tenen les seves opinions i jo les meves. Som amics i compartim projectes vitals comuns.

Al contrari que molta gent no pens que la majoria de polítics estiguin al càrrec per enriquir-se, sinó que realment tenen una vocació de servei, ho he viscut de primera ma. Però quan veus els teus amics tradicionalment votants del PP dient que "aquesta gent ha perdut el nord", no queda més remei que prendre partit i sortir al carrer com ho faré aquest proper diumenge.

Els meus fills són bilingües sense cap problema i van camí de convertir-se en quatrilingües sempre que les retallades en educació no ho impedeixin. Em pos en la pell dels pares que amb el TIL es convertiran automàticament en analfabets, que no podran ajudar als seus fills amb la tasca. Amb els nins que no rebran el reforç que necessiten per poder seguir les ensenyances en anglès i m'entra una gran tristor.

Escolt IB3 Ràdio per sentir quatre tertulians que consideren els seus fills una càrrega, "que no són aguantadors", diuen, on a un li sap greu que el seu fill estudiï en català, on un altra voldria enviar la policia contra els mestres. On la justificació és que "hi ha estudis que", sense citar-ne la font o poder contrastar, on va haver de ser una cridada d'un oient que va posar les coses a lloc.

Veig el debat d'IB3 Televisió per veure una consellera que no participa a la taula rodona, amb una periodista que no li fa veure la inconsistència de les respostes. Amb un tertulians a favor del TIL on sols un era representatiu i dos comparses que feien mèrits davant l'amo. Veig com s'indignen quan un periodista els diu que si realment el Govern està a favor del bilingüisme el que ha de fer és que els seus representants i portaveus s'expressin en català. Pens el mateix, sols així me'ls creuré, perquè d'aquesta manera es faria el gest de que la classe política no considera la nostra llengua com una cosa que els molesta. La resposta visceral i que els fa mostrar el llautó. L'objectiu no és que tothom sàpiga dues o tres llengües (o les que facin falta), l'objectiu és acabar amb tot allò que representa la cultura pròpia arraconant-la fent que sigui innecessària.

Llegeixo el Twitter i veig diputats i consellers fent befa dels mestres, amb amenaces de llistes negres i de fer-los perdre la custòdia dels fills. Veig la progaganda fastigosa de la televisió pública, i pens que en el trist que ha de ser per molt de professionals periodístics haver de canviar la seva dignitat per un sou, i després pens en que això mateix és el que estan fent els mestres, sols que en aquest cas ells han dit basta, i no estan disposats a bescanviar dignitat per la paga a final de mes.

El diumenge aniré a la manifestació i hi aniré junt amb gent gens sospitosa de tenir les meves idees polítiques, amb gent però, que té seny, que vol el millor pels seus fills i que sap que la millor manera d'aconseguir-lo no és fent seguidisme sectari d'una imposició sense cap ni peus. Els mallorquins som gent tranquil·la, mai passa res, "ja veurem solem dir...", però quan els límits es traspassen també sabem dir basta, i com estan demostrant els mestres, posant la nostra dignitat i la de la nostra família per davant dels diners.