El Blog de Trespams

Avui precisament es complexien tres mesos des de que vaig deixar la meva antiga feina de cap de projecte web per TUI España (després a Hotelbes) per dedicar-me a un nou projecte: APSL.

És un bon moment doncs per reflexionar damunt el que suposa llançar-se a l'aventura en moments de crisi, sobre la constatació que les microempreses com nosaltres, tot i ser la gran majoria del teixit empresarial, ho tenen molt complicat pere accedir a ajudes i subvencions, però sobretot fer palesa la pau mental que et dóna fer el que t'agrada.

Potser el més detacable és la incorporació a l'empresa de Bernat Cabezas. Això vol dir que en pocs mesos hem duplicat el personal. També val a dir que això gairebé ha omplert el minidespatx. Dins l'aspecte de feina no ens podem queixar, van sortint projectes, amb comptagotes, però van sortint, i des del començament la nostra filosofia ha estat la de créixer quan ens ho poguem permetre, així que no estiram més el braç que la màniga.

Fer feina única i exclusivament amb Linux i programari lliure és molt productiu. No tenir que anar a reunions inútils i interminables ho és fins i tot més. Podem plantejar-nos solucions que a les nostres feines anteriors no seríen possibles: hem creat una solució damunt Amazon EC2 com a plà de contingència, fet screen scrapping amb Python i estam desenvolupant un petit motor de reserves de codi lliure amb Python per a hotels. I això fent el cafetet amb tranquilitat!.

Però no tot és color de rosa, la vida d'una microempresa és difícil. El primer de tot perquè has de començar des de zero. El que hagis pogut fer com a assalariat no compta. En parlàvem l'altra dia amb Juan de /IT que fa anys es trobàren amb la mateixa situació. Som les mateixes persones i amb les mateixes capacitats que quan estàvem assalariats, però hem de començar a crear portfolio i a demostrar el que sabem fer. No serveix el dir que en el nostre currículum hi ha la majoria d'aplicacions web internes i externes de TUI España, el que compta més és el que hem fet com a empresa independent.

El tema de les subvencions públiques també és una d'aquelles coses que t'indignem quan ets una microempresa. Darrerament hem intentat optar a un Plan Avanza per tal de poder accelerar el desenvolupament del motor web. La sorpresa va ser majúscula quan ens assabentaren que la inversió mínima per optar a una subvenció era de 200.000 €. Quantitat que com podreu veure queda molt lluny del que és una inversió raonable per a una organització com la nostra. Segons ens van explicar qui opta per aquestes subvencions, donat que són un 35% del pressupost, tenen tendència a inflar el pressupost i acaba essent un joc del gat i la rata entre que dóna la subvenció i que l'està sol·licitant. No puc entendre aquest joc, sols beneficia a qui té capacitat per poder inflar despeses i no a qui té capacitat per fer la feina.

Passa el mateix amb algunes organitzacions empresarials. Algunes estan organitzada a manera de capta subvencions i conformen un club exclusiu, on les quotes de participació serveixen per mantenir fora del club a les empreses més modestes.

Fa un poc de ràbia, però la veritat és que tant fa. Crec en que la feina ben feta al final donarà el seu fruit, i crec amb el creixement basat en l'esforç, en guanyar-nos els clients superant les seves espectatives. De la mateixa manera que entenc APSL com a un lloc on la gent tècnica s'hi pugui trobar bé, on a més de guanyar-se la vida s'ho passi bé fent feina. A un curs que vaig fer de l'EOI el director del curs em deia que això era una utopia, bé, potser sí, però m'agrada creure en que put trobar unicorn. I want a ponny diu la gent de Django.

Crec que els programadors, els tècnics i el frikis en general donam el millor de nosaltres mateixos quan ens deixen fer allò que sabem fer millor. Potser el temps demostrarà que jo estava equivocat, però al manco intentar fer que aquesta utopia sigui possible, i tant el client com el tècnic tenguin allò que volen i allò que necessiten és una aspiració que crec que s'ho paga com a projecte.

A l'aspecte personal, dir-vos que el meu nivell d'stress ha disminuït notablement. Sóc un passador de pena, no hi puc fer res, però al manco ara tenc la sensació de que hi puc fer alguna cosa. Que els problemes que sorgeixen al dia a dia no s'enquisten i els podem donar una solució. El que m'estressa més no és que hi hagi mota feina o problemes, això és la salsa de la feina, el que m'estressa és saber que s'hi pot posar remei i no poder-ho fer.

Arrib a casa amb la sensació de la feina feta, amb la sensació de que les hores dedicades a fer feina han servit per alguna cosa, encara que hi hagi dies on no tot surt com voldríem. És una sensació que feia molts mesos que no tenia.

He de dir que enyor molta gent de l'antiga feina. Hi vaig deixar molt bons professionals i millors persones, d'aquells que m'agradaria tenir amb nosaltres si el projecte APSL cresqués. Al Parc Bit també he retrobat antics companys de feina, molts ex-TUIS de la part de direcció i comercial que emigraren cap a projectes més engrescadors, antics companys de Viajes Iberia (gent us promet que quan no vaig tant de cul us faré una visita), companys Bulmeros i companys d'SMI.

Han estat tres mesos de mantenir contactes i crear ponts, no tant amb possibles clients com amb empreses i autònoms que tenen un tarannà semblant a nosaltres. Gent amb qui sé que podré comptar en un futur i gent que sap que pot comptar amb nosaltres.

Són temps difícils, de crisi, però també d'oportunitats. Vers la tudada de doblers que fan algunes institucions amb estudis d'estudis que estudien l'estudi, vers les subvencions atorgades a empreses que no les necessiten, potser les petites empreses com la nostra tenen la seva oportunitat. L'empresa privada s'ha de mirar molt bé on inverteix el seu capital, ha de cercar un rendiment als doblers i mirar molt la relació qualitat preu. Són temps on empreses com APSL poden tenir l'oportunitat. El temps ho dirà.