El Blog de Trespams

Del post anterior em quedava el tema de tractar el tema de la capa de negoci en els llenguatges dinàmics. Com en el cas anterior faré servir Django com a exemple i deix al lector la feina d'extrapolar cap el seu llenguatge dinàmic+bastiment preferit.

En Domingo diu que els llenguatges dinàmics mostren molta de la seva potència a la capa de presentació, que és allà on en treuen més profit. Això és veritat però es queda curt. És a dir, quan un usuari demana un canvi, el més habitual és que aquest s'acabi reflexant en la capa de presentació,però això no vol dir que no se canvii la capa de negoci. El fet però és que anar des de la capa de persistència, passant per negoci i mostrar el resultat al navegador, té un cicle de temps més curt en el llenguatge dinàmic, interpretat, que en el compilat, ja que sol ser molt més curt fer els canvis (gearing factor i totes aquestes herbes) i necessitea un temps més curt de desplegament, però no ens enganem, és tot el procés que és curt, si no afecta a capa de presentació el que passarà és que el desenvolupament serà encara més ràpid.

Sovint amb les aplicacions del tipus crea el teu blog en 10 minuts en Django, Rail o qualsevol altra, es dóna una idea equivocada del que se pot fer, donant la imatge de que aquestes aplicacions van molt bé per fer webs que depenen d'un conjunt de taules senzilles i que tenen una lògica de negoci poc complexa.

Bé, supòs que podríem demanar-li a Ricardo, que és un exemple que tenim ben aprop,de com s'ho fa per calcular el karma de Meneame o per saber si una notícia ha de sortir en portada o quan ha de deixar de ser-hi. Tot això es lògica de negoci, està feta en un llenguatge interpretat, el PHP.

En el cas de Django no oblidem que el que tenim per davall és Python i que l'ORM que ens proporciona Django ho podem fer servir o no, substituir-ho per un altre, fer les cridades directament a BD o senzillament, utilitzar-ho com a part del nostre model de negoci i posar-i les regles que ens convenguin.

Segons la nostra aplicació podem anar afegint custom managers que ens permetran definir regles damunt les dades que volem obtenir, mètodes de classe per definir les funcionalitats que vagin damunt tots els elements de la taula, i missatges que ens ajudin a manipular la informació i les seves relacions.

Això ho podem fer directament des de la classe de l'ORM, el model, o bé, recordem que tenim Python a la nostra disposició, crear un nou paquet, crear una classes o un conjunt de classes i utilitzar el model per aplicar les regles de negoci que vulguem quan aquestes s'hagin de convertir en registres de la base de dades o la seva informació hagi de venir de la base de dades. Per cert, i abans que algún ho demani, sí hi ha transaccions!

Això vol dir que podem fer servir els llenguatges dinàmics per a modelar la nostra capa de negoci, doncs sí, ho podem fer. Això vol dir que la nostra aplicació ha d'estar escrita en un llenguatge dinàmic sempre? No, depèn de l'aplicació. Potser per una aplicació concreta amb un requeriments concrets tenir un contenidor EJB amb transaccions distribuïdes serà el que necessitam, el que vull dir és que no podem descartar fer l'aplicació en un llenguatge dinàmic sols perquè ens hem quedat amb la idea de que sols va bé perquè el seu ORM te crea molt fàcilment les taules i els CRUDs.

De fet la part d'administració de Django va molt bé com a eina administrativa, però no és una eina d'usuari final. Com a desenvolupador te va molt bé perquè pots fer cerques ràpidament, començar a omplir les dades del manteniments mestres i anar directament a les butzes de les dades, però no hem de confondre això ni amb l'aplicació final i amb que és tot el que se pot fer amb els llenguatges dinàmics.

I encara hi ha un punt que no hem tractat, el tema de la integració dels llenguatges dinàmics amb els llenguatges compilats (jpython, jruby, groovy, etc). Segons la nostra aplicació i els nostres usuaris, tenir un llenguatge interpretat, fins i tot creat per al domini de la nostra aplicació pot ser una opció molt interessant. Permeteu-me una batalleta: fa un grapat d'anys vaig desenvolupar el programa de gestió d'excursions de l'empresa on feia feina (Delphi + IBObjects + Firebird), una aplicació client servidor clàssica amb un grapat de procediments amagatzemats quan feia falta. La cosa és que hi havia excursions que tenien ofertes que el proveïdor donava i que s'havien de cotitzar, ofertes del tipus: "si es reserva una excursió per dos adults i un nin, el nin tendrà un 25% de descompte damunt la tarifa" o "el tercer adult es gratis i els nins no paguen" etc. Això ho podria haver desenvolupat amb un bon conjunt de camps de la base de dades i tenir previstes les condicions, però la solució hagués estat visualment atractiva però mala de programar i molt propensa a errors. Per contra vaig optar per a modelar-ho con si fos una fórmula de una fulla de càlcul, a la que els meus usuaris estaven acostumant on es podia jugar amb el preu per data, amb sumes, restes, if i tant per cents i parèntesi, un mini intèrpret pensat per a tractar amb fórmules matemàtiques. Les condicions així posades eren flexibles i amb unes possibilitats pràcticament il·limitades respecte al que haurien estat si ho hagués fet amb una "interfície amigable". En aquest cas, integrar un intèrpret a l'aplicació va ser la millor solució.

Com no me cansaré de repetir, no es tracta de dinàmics/interpretats respecte d'estàtics/compilats. Es tracta de perdre la por i els perjudicis i poder triar en cada cas aquella tecnologia que millor s'adapti al problema a resoldre de manera que aquest es pugui resoldre amb el menor cost actual i futur per al nostre client, en alguns casos aquest llenguatge serà C, C++, C#, Java o el que sigui, però en altres, en molts altres un llenguatge dinàmic serà la millor opció per als nostres clients.