El blog de Trespams

[ x ]

Faig servir les cookies de Google Analytics per al control de visites i estadístiques..
És una pardalada, però la llei diu que us he d'avisar, ja veus. Així que si visitau aquest blog donau-vos per informats o sortiu ara mateix i netejau les cookies del vostre navegador. Si continuau llegint, suposaré que ja us està bé. Si vols saber com llevar les cookies del teu navegador: aquí ho pots trobar

Death March, d’Edward Yourdon

Un projecte es pot classificar com a Death March quan un dels seus paràmeteres excedeix la norma en com a mínim un 50%, ja sigui en termes de temps, personal o pressupost (50% per davall de la norma en aquest cas) o en funcionalitat (doblant la funcionalitat típica). O amb una altra definició, són projectes on la possibilitat de que falli i no es compleixin els objectius és major que el 50%.

En el llibre Yourdon ens descriu què són aquest tipus de projectes, per què hi ha empreses que s'hi fiquen [1] i per què hi ha caps de projectes disposats a liderar projectes d'aquestes característiques.

Una vegada s'ha assumit que ens hem embarcat en una marxa cap a la mort, Yourdon ens dóna una sèrie de consells per a intentar sobreviure a l'experiència: estratègies de negociació, de com recompensar l'equip, de la importància de no abusar de les hores extres no remunerades, fins i tot de com en aquests tipus de projectes és convenient botar-se la burocràcia inherent a certes empreses si es vol tenir una mínima possibilitat d'èxit.

Yourdon classifica aquests projectes en quatre grans categories, agrupades en quatre quadrants.

En el primer quadrant tenim els projectes Kamikaze. Projects condemnats al fracàs des del principi, però on tothom hi vol participar ja que creu que encara que es fracassi l'experiència pot ser gloriosa.

En el segon quadrant hi situa els projectes que anomena de Missió impossible: projectes on els membres de l'equip estan altament motivats i tenen gran capacitat i han de lluitar contra les forces adverses que volen fer fracassar el projecte.

En el tercer quadrant trobam els projectes Ugly, que podríem traduïr per marró, porqueria o qualsevol lindesa semblant. Són projectes on els membres de l'equip es consideren carn de canó, xais sacrificables per tal d'aconseguir el propòsit (no m'agradaria estar en aquest tipus de projectes).

I en el quart quadrant les projectes suicides, on tothom està condemnat i tothom és miserable, on la gent hi fa feina perquè l'alternativa és ser despatxats, encara que saben que no hi ha cap oportunitat per l'èxit.

Si ens trobam en un projecte Death March és important ser-ne conscients, i quan més aviat millor intentar classificar-ho dins alguna d'aquestes categories. Tots els membres de l'equip convé que siguin conscients de amb quin tipus de projecte s'han embarcat, fer feina en un projecte Kamikaze o de Missió impossible pot ser divertit i potser tindrem possibilitat d'èxit, les altres alternatives sols servixen per guanyar temps i anar actualitzant el currículum.

Yourdon introdueix alguns conceptes que m'han interessat especialment: el concepte de prou bo, que ja apareix en Surviving Object-Oriented Projects d'Alistair Cockburn i que Yourdon desenvolupa al capítol cinc i seguents. El concepte de triage, que podríem traduïr per triatge o priorització, la gestió de l'equip i els diferents perfils que hi podem tenir i fa quatre pinzellades damunt la dinàmica de processos [2] aplicada al desenvolupament de programari, per acabar amb tècniques de priorització del temps i gestió del risc, però en aquest darrer cas sense entrar-hi massa.

El llibre és bastant complet, encara que en alguns temes te deixa en ganes de saber-ne més. La bibliografia i les referències que acompanyen a cada capítol també són molt completes i hi ha un parell de referències que es repeteixen al llarg del llibre: PeopleWare, The Mythical Man-Month i Rise and Resurrection of the American Programmer.

No m'ha agradat, en canvi, el que fa molts capítols: Yourdon fa referència a e-mails que ha rebut dels seuls colegues en resposta a preguntes que ha fet a l'hora d'escriure alguns capítols, fins aquí bé, el que no m'agrada és que al final del capítol escriut tot l'e-mail rebut i moltes vegades és paraula per paraula el que ha dit al capítol. Està molt bé això de donar crèdit a qui ha proporcionat la idea, però ho podria fer en forma de reconeixement, nota al peu de pàgina i amb el text complet de l'e-mail a una plana web i no com a transcripció literal al llibre. Dóna la impresió de que sols està allà per omplir i fer embalum a un llibre que si no fos per això no arribaria a les 180 pàgines. La veritat és que a mi tant em fa si el llibre té 180 o 220 pàgines, l'interés del llibre no es pot midar en pàgines sinó en la qualitat del contingut i crec que en aquest cas es prou bo per no tenr-ho que inflar artificialment.

En llegir aquests tipus de llibres, però, me queda un cert regustet amarg, veig que aquestes tècniques, aquests estudis i classificacions estan molt més extesos als Estats Units que a les nostres contrades. Dels llibres es dedueix que existeix una vertadera especialització en la gestió de projectes i un interés en aprendre'n, en formar equips que funcionin, en entendre les dinàmiques del desenvolupament de projectes de programari. Me pareix que tenc tema per un altre apunt...


[1] Politics, politics, politics

[2] Fa ganes de saber-ne més d'això. Pareix prou interessant.

blog comments powered by Disqus
<<<<<<< main/templates/puput/base.html ======= >>>>>>> main/templates/puput/base.html