El Blog de Trespams

Ja ho sé, tenc un sentit de l'humor peculiar, segur que és algun tipus de malaltia, però els actes solemnes i demés cerimònies em fan compixar de riure. I em sap greu, bé, a vegades no :)

La vida ja és complexa i a més és un joc que no podem guanyar. Al final et mors. I si és així potser no convé que ens ho prenguen tant seriosament. No n'hi ha necessitat, i el primer que s'ha de fer és aprendre a enriure'ns d'un mateix i disfrutar del camí, i per això millor amb una rialla.

L'altra dia ho pensava mentre fullejava el Linkedln. Allà, al currículum tenc que sóc el gerent d'APSL. Això pareix que per algunes persones pot significar alguna cosa, per mi significa que faig feina per a que la resta de l'equip pugui fer la feina que millor fan. Gerent, cap de projecte, programador, què te més!. Potser m'hauria de posar un titol més canyer ara que tenim oficina nova, però "señor Lobo" crec que em ve molt gran. Així que he posat al currículum el que és realment important a l'oficina: la intendència, començant per assegurar-nos un bon suministrament contínuo de cafè, aigua i de tant en tant croassants de xocolata. Així que vaig pensar en canviar-me el títol de gerent a una altra cosa més adient.

Vaig llegir un article de Joel Spolsky que venia a dir que moltes empreses tecnològiques fracassen precisament perquè no hi ha aquest "algú que compra el cafè". Tothom es concentra en programar, en dur els sistemes, en les coses divertides i al final no es fan els pressupots perquè és una tasca avorrida, no es peresenten les factures, no es fan les previsions, no es fa la paperassa, no es parla amb els clients per saber si tot va bé  i ningú compra el cafè i l'aigua.

M'agrada molt programar i m'agrada la feina de direcció de projectes i gerència, però una cosa és que em prengui la feina que faig molt seriosament i l'altra és que m'hi prengui a mi mateix. Si ho pensam bé, al final, jo no sóc més que el qui compra el cafè.

Imatge: http://sp8.fotolog.com