El japonés que estrelló el tren para ganar tiempo
Ahir vaig acabar de llegir "El japonés que estrelló el tren para ganar tiempo" de Gabriel Ginebra. Segons el subtítol intenta explicar el perquè ens tornam incompentents i com evitar-ho.
Ho vaig comprar en la seva edició Kindle, per poc més de 5 Eur. L'edició en sí es un poc descuidada, sovint no veus on comença un subcapítol i sembla que hi ha una línia desconnexa de la resta, la qual cosa resulta un tant molesta a l'hora de llegir.
Ginebra ens va mostrant les causes de la incompetència i els primers capítols són un resum del principi de Peter, lleis de Murphy i Dilbert, potser per posar-nos ja en guàrdia del que ens espera. Bàsicament ens ve a dir que tothom som incompetents, sia en un aspecte o altre i que el primer que hem de fer per millorar és ser conscient d'aquesta incompetència, abraçar-la i gestionar-la.
Fa molt èmfasi en com la sobrecompetència genera la incompetència. Voler arribar a la perfecció sense tenir en compte que vivim en un món imperfecte, a base de normes, procediments i sancions el que fa es generar renou i aconseguir l'efecte contrari del que volíem.
L'autor ens diu s'han d'eliminar capes de procediments, que la direcció de les empreses s'ha de concentrar amb gestionar les persones amb les persones, i no viure en una torre d'ivori practicant una mena de despotisme il·lustrat. És el que anomena el management amb minúscules.
Realment el que exposa Ginebra és del tot lògic i raonable, però no per això deixa de ser necessari exposar-ho i repetir-ho fins que la idea s'assenti. La meva pròpia experiència en les empreses en que he treballat m'ha permès veure molts tics que assenyala l'autor, així que hi hagi veus autoritzades que tracten el tema trob que sempre és bo.
Encara que el llibre en el seu conjunt és clar, si bé en alguns casos cau massa en l'anècdota, hi ha un capítol que ha quedat entre confús i contradictori. És el capítol 8 titulat "Trabajar lo peor posible". És un títol i una argumentació poc afortunada tal com s'expressa. Personalment la resumiria en aquella frase que diu que no hi ha res pitjor que fer de manera eficient allò que mai s'hauria d'haver fet. Això no vol dir fer feina el pitjor possible, sinó ser a la vegada intel·ligents i peresosos, saber treure el màxim rendiment de l'esforç i no crec que tengui res a veure amb treballar el pitjor possible. El fons del capítol està en aquesta línia, però trob que "The lazy project manager" tracta molt millor el tema i de manera més argumentada i menys contradictòria. En descàrrec de Ginebra val a dir que ell dedica un capítol a l'argumentació i l'altra és un llibre complet. El que sap greu és que és un capítol que no està realment a l'alçada de la resta.
M'han agradat especialment els capítols destinats a l'empresa barroca, el com una empresa va sobrecarregant-se, com els seus treballadors i directius van creant-se tasques del tot innecessàries per tal d'autojustificar-se. L'anomena el "Síndrome del demasiado tiempo libre". També són prou clarificadors els darreres capítols, destinats a les relacions humanes, a com gestionar persones i equips, el tracte humà, el parlar amb la gent, el poder-nos gestionar l'agenda de manera que s'ha de fer lloc per estar per la gent.
En resum, un llibre interessant, clarificador i bo de llegir, Potser massa llarg i tot pels pocs, però importants, conceptes que tracta. Força recomanable.
