Rei o ric

Escrit per Aaloy a 01 de September , 2008 a les 10:13 a.m.

Al blog de Carlos Blanco, en l'apunt realmente necesitas un inversor hi vaig trobar una frase que diu Aconsejo a los emprendedores que busquen inversión que primero se planteén si “¿Quiero ser Rey o Quiero ser Rico?“.

Estic traient la frase de context i no es ben bé la situació en que ens trobaríem, però crec que val la pena reflexionar-hi.

Quan hom munta una empresa ho fa amb una visió del que vol que sigui l'empresa, però sempre amb la sana intenció de poder-hi viure. Es a dir, fer pasta és una dels objectius de tota empresa mercantil, però això no lleva que a més hi pugui haver un objectiu social diferent.

A la pregunta de rei o ric podríem contestar: republicà! És a dir, hi ha diferents models i visions d'empresa que poden compatibilitzar el fet de guanyar-se la vida, fer diners i no plantejar-se la venda de l'empresa com un objectiu a priori.

La meva visió d'empresa se pareix molt a la que va dur a Joel Spolsky a fundar Frog Creek. Vull una empresa on la gent tècnica s'hi senti com a casa, que cada dia el motivi per aixecar-se del llit i fer feina, una empresa on es valori el talent individual i del grup. És a dir, aquell tipus d'empresa on a la gent amb talent informàtic s'hi pegui per fer feina.

A un seminari un consultor va amollar "motivado se viene de casa, no es la función de la empresa motivar a los empleados". No hi estic d'acord. És funció de l'empresa crear un entorn i unes condicions que motivin a la gent a fer-hi feina, i aquesta motivació no ha de ser una motivació externa (la pastanaga de doblers per objectius, per exemple) sinó una motivació interna, fruit de que la gent vulgui donar el millor de sí mateixa perquè així contribuirà a mantenir el lloc de feina on li agrada estar.

Accés a bon equipament, a la possibilitat de teletreballar, la possibilitat de trobar-te en un lloc de feina amb gent igual que tu, a que es valorin les opinions i les iniciatives, amb accés a les darreres tecnologies. Crec que això motiva més que cap altra cosa perquè fa que la motivació surti de dintre de la gent. Fa que pugui explicar als seus companys on fa feina i ho pugui fer amb orgull de ser part d'una empresa on la majoria hi voldrien fer feina.

I no m'interpreteu malament, el sou també és important, però no és el més importat a vegades. Suposem una empresa que te deixa teletreballar però que et paga diguem 200 Eur menys que una que té jornada partida i que està a 30 Km de casa. Una vegada has restat el dinar i la benzina resulta que la que fa teletreball te surt més rentable que l'altra, i si te paga el mateix ja hi estàs guanyant.

El consultors de RRHH intenten aplicar als tècnics informàtics les mateixes receptes que aplicarien a una cadena de muntatge, de manera que no se valora al tècnic i se'l té per intercanviable, no es valora el coneixement i el valor que pot aportar.

No és la meva idea d'empresa, i si algun dia, esperem que no molt llunyà, em veig a poder fundar la meva pròpia empresa vull que sigui tant per fer doblers com per demostrar que un altre model d'empresa és possible, que és possible anar a fer feina cada dia sabent que no ho fas sols per doblers, sinó perquè t'agrada estar allà i t'agrada el que fas.

Enllaços citats

• realmente necesitas un inversor

12 comentaris, 0 trackbacks (URL) , Tags: Informàtica

Si un dia montas algo i necessites un dba, crida'm!!!

Si jo algun dia en muntàs una d'empresa també optaria per aquest model, però crec que ja serà per una altra vida.

No sé si és exclusiu de tots els llocs on he estat, però ens tracten com a posadors de bloquets, a més hores més bloquets, i la càrrega intelectual que hi ha darrera no es té en compte per res.

Espero que tinguis sort, i que tot te vagi bé, al manco podrem dir que hi ha una empresa així com cal a Mallorca

Jo el que tinc claríssim és que no seria capaç a muntar una empresa amb el cap que tinc ara!
Me veig venir que tindria les geleres plenes de menjar, cadires fantàstiques, monitors grans i assegurances mèdiques i moltíssim a cobrar als clients per poder recuperar-ho.
Suposo que també me falta visió...

No te creguis...

El comptes a mi em surten que si hi ha feina pots tenir cadires fantàstiques i monitors grans,etc sense que el cost-hora pugi molt.

Suposem per exemple una cadira de 600 Eur, que pot durar ben bé 5 anys sense problemes (i seguirà essent una cadira nova). Això vol dir que el cost del material és de 10 Eur al mes. Si ho passes a hores el cost és realment ridícul.

En el cas de monitors i processador la cosa és encara millor, ja que s'amortitzen sols sols pel temps que es guanya en el desenvolupament. Hi ha estudi d'això i el de coding horror té alguns enllaços interessants a http://www.codinghorror.com/blog/archives/000012.html.

El problema, com sempre és la inversió inicial, ja que encara que el retorn de la inversió hi sigui, has de dessenbutxacar la pasta al moment (o fer un renting). Però però poc que es pugui ha de ser una de les prioritats.

El menjar macrobiòtic, que no volem que t'engreixis, Pau! :)

Si que tinc clar que calculant les despeses i fent el càlcul per hora es pot treure els comptes. El problema és que fent una primera aproximació del any zero de pèrdues, el segon per empatar i no començar a guanyar fins el tercer significa que has de tenir una inversió inicial de tres anys. Amb una petita empresa de cinc empleats (CEO inclòs) manco de 350k€ no en surts! També podria ser que no sàpiga fer comptes.
Umm... això d'apuntar-me a economia d'empresa no és tan mala idea...

Hi ha inversors (en Blanco mateix) que cerquen grups petits i ben compenetrats per a invertir-hi.

Quant a lo que comentes Què dir! Clar que si vols un equip de desenvolupament productiu lo millor és fer el que comentes. Però:
- El perfil de tècnic que comentes és un entusiasta de la tecnologia (un friki?) al que li apassiona la feina que pot fer.
- Sovint és personal mal de trobar i sovint has de menester contractar altre personal que "pasa" de tenir monitors nous o bones cadires, perd el temps a la feina i es dedica a "xuclar del pot"
- Quan has d'abastir varis projectes alhora i necessites varis equips de 4 - 5 persones per equip, el perfil que comentes és quasi impossible.
- Al final, el treballador s'acosuma a tots els "goodies" que li dones i acaba mirant la pela que cobra a final de mes.
- Tard o d'hora passa una situació que requereix de canvis o re-ajustar algunes coses (el cafè deixa de ser de franc per a passar a valer 5 cèntims perquè la gent abusa i tuda el cafè, errades en producció) i causar un malo ambient quan tot era tan meravellós és molt senzill.

En general sí que estic d'acord en que el personal de RRHH no entén la diferència entre el personal especialitzat (no només els relacionats amb la tecnologia) i el personal no especialitzat i que amb petites mesures pots millorar la satisfacció.

Jo vaig estar a una empresa on al principi era tot meravellós i amb el temps va anar empitjorant. Hi van haver moments molt durs i, ara, des de la distància veig com el que es feia era adaptar l'empresa a la seva realitat i els canvis calien, però també record que en aquell moment algunes coses no ens feien gens de gràcia... I estàvem molt bén pagats!!

Quant a n'en Blanco, jo m'estim més ser intel·ligent, perquè si ho ets pots esser rei, ric i republicà i el que vulguis (estic en el procés d'aprendre a esser-ho ;-))

Salut!

Paco #6, sense cap dubte que et pots trobar un mal bitxo. Qui alguna vegada hagi llegit Dilbert coneixerà la figura de Wally, el vago desastrós que no està alineat amb l'empresa i bàsicament significa una pèrdua de diners. I no cal imaginar molt per posar-se en situació on els empleats sempre tinguin a quexar-se. Però és un risc a córrer perquè els bons si pugin disfrutar.

El problema és el que comentes just al començament: la cartera de clients i de projectes ha de ser molt gran per poder mantenir tota l'infrastructura. A la llarga això significa tenir bastants d'equips dedicats a coses concretes. És aquí on veig el perill: anar arrossegant no sols deutes sinó equips de
manteniment per poder seguir desenvolupant i no quedar-se aturat.

Per altra banda <i>shit happens</i> i sense cap dubte pots anar a la fallida fins fent una bona feina. I el risc sempre és gran. És que en realitat si no fos per l'inversió inicial no seria tan mal de fer! Però clar, l'inversió no és sols el capital de comprar mobles sinó també cal contar el temps de crear una
cartera de clients!

Estic d'acord amb en Pau. Es inevitable que cert personalment s'acomodi o es vulgui aprofitar, però justament això s'enllaça amb lo que diu el Toni:s'ha de motivar a la gent per a que continui cercant nous objectius.

El problema comença amb el concepte «tècnic informàtic»: no som tècnics. O sí, però no ens podem aturar aquí. Un músic és un tècnic de so? També és un creador, perquè la seva és una feina creativa. Fins i tot «artista», se'n diu.

Per a les feines creatives calen tants ambients com sensibilitats, no hi ha normes. Per les feines tècniques sí hi ha normes, i calen llocs organitzats racionalment.

No és sinònim de necessitat de llocs especials. És lo que té la creativitat; és capriciosa. El Richard Stallman només necessita un metre quadrat d'un soterrani fosc --així m'ho va contar.

Jo necessito ordre al voltant --només si faig feina a casa. Fixo els quadres torts de les parets abans que les funcions, perque tenc comprovat que passo pitjor els arguments a les funcions mentre els quadres són torts :D

Hi ha qui necessita tranquil·litat per a escriure programes, d'altres escampen preocupacions codificant.

Alguns arranquen tot d'una com un jet, d'altres necessiten agafar carrerilla com un Airbus A340. Al final tots dos arribaran als 10.000 metres i faran més o manco el mateix, però amb matisos.

Jo no puc fer feina en més d'un projecte alhora, hi ha qui en duu tres. Al final, si n'hem de fer tres, acabam més o manco per les mateixes dates.

Tot plegat seria molt més fàcil si es tingués en compte el factor creatiu d'aquesta feina. Però molts informàtics troben ridícul parlar-ne. Molts. Haig de dir que no n'he vist cap especialment brillant entre aquests. Són molt útils per a fer les coses rutinaries que avorreixen al creatiu. Però fins que no assumim el factor creació no aprendrem a separar les diferents natures del procés de programar. Perdó, de crear codi :)

La creativitat Benjamí no es valora gens, de fet pel que fa al meu cas, la creativitat sempre ha estat un impediment.

Quan faig la vista enrera veig que el més valora és el que pot treure el codi en primera posició, com una competició, i després ve el "cap" de projecte de torn i només es fixa en que si els botonets tenen tots la mateixa forma, que si els alineaments van on toca, si surt un alert abans, despres, i durant la gravació d'un registre.

Ser creatiu, llegir blogs, investigar sobre noves tecnologies i frameworks no fa més que convertir-te en un programador mediocre que no treu el seu codi.

El que triomfa és aquell que va llegir el darrer manual en sortir de la universitat i que posa el codi a palades, i que miraculosament tot el seu codi funciona, per obra del senyor deu ser.

Per tot on he estat ha funcionat així, i estic començant a pensar si el problema és meu que estic tot el dia buscant una millor forma de fer les coses, que tal vegada m'hauria d'haver limitat a picar codi i deixar anar tants rotllos que circulen per la xarxa.

En fi, tot plegat és trist, molt trist

El món de programació és una cruel amant (des de que vaig llegir el llibre Heinlein que tenia ganes d'amollar-ho).

Ser creatiu és important, com també ho és fer codi que no falli (o al manco que no falli sovint), hi ha gent que és millor en unes coses i gent que és millor en altres, com hi ha gent capaç de depurar codi i gent que li va millor escriure'n de nou.

El quid està en saber en què es bo cada un i aprofitar-ho per crear un equip compensat. El que com diu Guillem fa codi correcte però que és incapaç d'innovar o pensar difícilment se n'adonarà que fa feines molt repetitives que s'haurien d'automatitzar, és del tipus de gent del "sempre s'ha fet així" i encara que representen un avanç immediat també representen un pes mort pel futur.

També hem d'anar alerta però en la innovació per la innovació. Convé tenir clar quin problema tenim abans d'anar a la recerca de la solució.

No hi ha receptes màgiques, el nostre ofici és un joc d'equilibris i malabars , sols que en lloc de manipular bolles treballam amb bits.

Estic d'acord amb les inquietuts mostrades aquí, però dubto que siguin exclusives a la nostra professió.

Hi ha treballadors que són més acomodats al que hi ha (pragmàtics, si li volem donar un to positiu al terme) i n'hi ha de més innovadors ( o arricats, per donar-li ara un terme negatiu).

Això passa tant en informàtica, com en educació, arquitectura, restauració, legislació etc. etc.

En molts d'àmbits la figura d'un treballador que altera l'status regnant pot ser, al manco a curt plaç, incòmoda. Fins que no es fa evident que milloren el que hi ha no es poden llevar l'etiqueta de iluminats poc pràctics.

També la imatge de treball monòton i fàcil l'han de patir molts de professionals, quan no és gens justa.

Que voleu que us diga, no es que estigui en desacord amb el que s'ha dit, de fet estic molt d'acord, però crec que així i tot estem en una situació privilegiada.